Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


Quina sort!

“Sort de no anar a més de cent!”

La primera vegada que vaig sentir la tia Ció dient aquella expressió vaig quedar ben parada. Vaig trobar que era una manera ben optimista de mirar-se les coses: havíem xocat, havíem trinxat el cotxe nou, però, afortunadament, no havíem pres mal. Un pessimista com el pare no parava de dir: Quina desgràcia! Vaig badar un moment i ja vaig ser fora de la carretera. I aquell arbre... No el vaig poder esquivar. La tia Ció, en canvi, era d’una altra pasta. Es va trencar el “femus” –es referia al fèmur– i va dir el mateix: Sort de caure a la cuina... Si arribo a caure a l’escala, em trenco coll i barres! Dos dies després, estant ingressada i podríem dir que “femuda”, li va venir un atac d’una cosa que ella anomenava la “pendis” –jo no sabia a quina part del cos corresponia i em van aclarir que es tractava de l’apèndix–. Sort de ser a l’hospital, veus? Si m’hi trobo a casa, què hauria fet? Un dia la vaig anar a veure i la vaig trobar estirada al llit, amb un pes lligat a la cama, com en un banc de tortures medieval. La bona dona va estar molt contenta de la visita i em va desitjar que fos tan afortunada com ella. D’entrada, jo me la vaig mirar un xic espantada, però després vaig entendre que ho deia de bona fe. Quina mena de sort em volia? La seva? –anava rumiant mentre sortia de l’hospital–. Esperem que no...

Tal dit, tal fet: a partir d’aquell moment no vaig parar de tenir “sort”. Vaig calcular malament a l’hora de fer un salt des de la barana de la placeta on jugàvem i em vaig esquerdillar un osset del genoll. Sort que no m’he trencat el peu –vaig exclamar mentre m’ajudaven a aixecar-me, i a l’instant em van venir al cap els bons desitjos de la tia Ció–. Em van enguixar tota la cama –llavors no miraven prim– i durant un mes vaig ser l’heroïna de l’escola, perquè hi havia cua de companys per a apuntar-me alguna dedicatòria a la pota. El primer va ser el meu amic Leandre, que sempre m’imitava, em perseguia i es volia ficar en els meus jocs. Que bé, Clara. A mi això no em passarà mai –m’anava repetint tot el sant dia–. Sí, és veritat. És molt divertit –admetia jo, però després, a l’hora de tornar a casa, no ho era tant, perquè, cama aquí-cama allà, no n’avançaves gaire i no t’esperava ningú a part del devotíssim Leandre, és clar. No feia ni tres dies que m’havien tret el guix quan, el primer cop que provo de córrer, em falla la cama –encara rovellada pel repòs–, caic i em trenco un dit. Sort que no m’he trencat la mà –vaig exclamar en sortir d’Urgències amb el dit acomodat en una fèrula especial que feia molt d’efecte–. El Leandre, al moment de veure l’estri, es va morir d’enveja –i més quan va saber que a escola, amb allò, no havies de prendre apunts ni fer exercicis a la llibreta–. Un cop recuperada la competència digital, la primera vegada que vaig anar a esquiar amb els pares, un jove esventat amb un monopatí em va envestir de dret i em va clavar una solemne patacada a l’esquena que em va afectar les cervicals. A l’Hospital de Puigcerdà em van posar un collarí enterc com si fos una dama o un cavaller pintat per Rubens, i amb aquella fila vaig haver d’anar a escola una setmana. Tothom es volia fer una autofoto amb el meu coll fort –el Leandre el primer–. Sort que em va tocar a l’esquena –deia jo–. Si m’arriba a ensopegar el cap, em deixa feta un nyap.

Un dia, el Leandre ja no va poder més i em va confessar la seva enveja: No sé com t’ho fas per tenir tanta sort. Sempre t’ensopeguen les coses més pipa –ell parlava així–. No és que sigui afortunada. És que sóc optimista com la meva tia –vaig contestar-li–. No siguis modesta –va fer ell amb cara d’emmurriat–. Vols que et digui una cosa? –li vaig etzibar tot de cop, sense pensar–. Et desitjo que tinguis molta més sort que jo.

Què vaig haver dit... L’endemà el Leandre es va trencar el peu –i que cofoi que estava amb el seu membre enguixat! I encara en va estar més quan, una setmana després, tot caminant amb les crosses, va caure i es va obrir una cella –quatre punts–. I la setmana següent va arreplegar galteres i a partir d’aquí va ser un no parar: una dent trencada, un esquinç al turmell, la malaltia del petó... Estava ben feliç de ser, per fi, el focus d’atenció de tothom. I sabeu què? Jo, a partir del dia que li vaig desitjar tota la sort del món no he tingut cap més desgràcia. Ja em direu si no és cosa de bruixes!


Per MÀRIUS MONEO VILALTA
Il·lustració: MÀRIAM BEN-ARAB

Portada del número 1301
Sumari
1301

Octubre 2016


Portada: LAURA DE CASTELLET


  • 2Cresques
  • 3Notícies
    Alfons Delmar
  • 4El Dog i el Muix
  • 5La finestra
    El Monestir de Ripoll
  • 8Ornis
  • 10Kid Paddle
  • 12L'article de butxaca
    Què vol dir?
  • 13Parker i Badger
  • 14El calaix del doctor Cirera
  • 16Cul de sac
  • 17El conte
    Quina sort!
  • 20La natura
    El color rosa a la natura
  • 24Estefi
  • 26El laboratori
    Una joguina sorprenent
  • 27La tira d’art
    El fòrum
  • 28Els bruixots de Kibor
  • 32Tria i remena
  • 33El carnet de Cavall Fort
  • 34El concurs
  • 36Pesquis i Baliga

Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina