Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


En Kilian, esportista de muntanya

Córrer, esquiar, saltar, caminar... però a centenars de metres d’altura! Això és el que fa Kilian Jornet (1987), esportista enamorat de la muntanya que duu a l’esquena una motxilla plena de campionats i rècords mundials. Avui ens explica com ha arribat fins aquí dalt!

De petit...

Sabem que vivies en un refugi de muntanya; això no ho poden dir tots els nens! Com era un dia de cada dia, quan tenies vuit o nou anys?

–Durant el curs la meva germana i jo anàvem a l’escola, una escola rural molt petita amb pocs alumnes. Allà ens van ensenyar alguns valors que encara tinc avui: saber compartir, que els grans ensenyessin als petits, responsabilitat, etc. Després de l’escola tornàvem a casa, i sempre jugàvem a l’exterior del refugi. A la nit, sortíem amb la meva mare a passejar amb pijama i sense llanternes. Així ens acostumaven a la foscor.

I de petit ja anaves a passejar i córrer a la muntanya i t’agradava tant com avui?

–Sí, com que vivíem en un refugi de muntanya, la natura formava part de la nostra vida diària. A més, els meus pares, a qui agrada molt la muntanya, sempre ens hi duien quan teníem vacances. D’aquesta manera em van ensenyar a estimar-la i respectar-la.

Tenies l’escola molt lluny? Com hi anaves?

–L’escola estava en un altre poble, i trigàvem uns vint minuts amb cotxe. A vegades hi anàvem amb bicicleta!

I com jugaves? Quedaves amb els amics?

–A l’escola sempre jugàvem al pati, fèiem esport, anàvem a córrer i a jugar pels prats del voltant. Tots els altres nens i nenes també eren de muntanya com jo, així que ens ho passàvem molt bé jugant a l’aire lliure. A la muntanya, quedar amb els amics era diferent, ja que a l’estiu cadascú estava al seu poble, però moltes vegades anàvem a casa seva, sobretot a celebrar aniversaris!

T’ho imaginaves, de petit, que de gran faries una carrera tan important?

–No, a mi m’agradava córrer i estar a la muntanya, però mai no vaig pensar que m’hi dedicaria.

La carrera, la vida... la muntanya

Com t’has preparat per a ser esportista?

–Ja fa anys que vaig començar. Al principi va ser al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya, on em van ensenyar les bases de la competició i també la importància de saber-ho combinar amb els estudis. Després han estat moltes hores d’entrenament, de competicions, d’anar amunt i avall. He tingut sort que he tingut una família al darrere que m’ha donat suport. Per exemple, la meva mare em portava molts dies al matí a entrenar, abans d’anar a l’institut. Segurament sense tot el suport que he rebut m’hauria estat difícil arribar on sóc ara.

Després d’haver guanyat tantes competicions, les més importants del món en la teva especialitat, encara tens ganes d’aconseguir nous objectius?

–Bé, la meva manera d’afrontar les curses ha canviat. Encara hi participo, perquè m’agrada i també per l’ambient, però ara els meus objectius són uns altres. Concretament, el projecte Summits of My Life, en què intentaré batre rècords de velocitat en algunes de les muntanyes més importants del món. Però tot això ho vull fer d’una manera especial, de la manera com jo veig la vida i la muntanya: simple i pura.

I ara, com és un dia teu de cada dia?

–Depèn molt del dia! Però un dia normal seria anar a entrenar al matí i una mica a la tarda. Per a entrenar-me, ho faig una mica segons em senti cada dia, però sempre a la muntanya, sigui corrent per una carena o descobrint una nova vall, sigui amb esquís a l’hivern o corrent a l’estiu. També m’agrada molt escalar, fer slackline, llegir o estar amb els amics.

Quantes hores t’entrenes?

–Unes trenta per setmana, més o menys.

Com és una competició? Pares per menjar? I si has d’anar al lavabo, com ho fas?

–Jo participo en competicions molt diferents: a l’hivern en esquí de muntanya i a l’estiu en curses de muntanya. També competeixo en diferents tipus de curses: llargues, curtes... Per això no tinc una rutina establerta, però en curses de muntanya sí que parem a menjar als avituallaments, tot i que jo no menjo gaire, normalment. Si he d’anar al lavabo... doncs a la natura, que és molt gran!

No tens por d’estar sol a la muntanya?

–Sí i no. Depèn d’on sigui no hi vaig sol, perquè hi ha una part de seguretat que sempre s’ha de respectar. Però si és per anar a llocs que conec molt bé sí que m’agrada anar-hi sol; m’agrada estar allà i refl exionar.

I no tens por de caure o fer-te mal?

–Sí, és clar! Sempre tenim por, i per això és important saber on són els teus límits i seguir les normes de seguretat!

Què és el que t’agrada més de la teva "feina"?

–Que puc fer el que més m’agrada del món, que és estar a la muntanya.

Què recomanaries a un lector de Cavall Fort que volgués dedicar-se a l’esport d’alta muntanya?

–Que comenci a poc a poc i que es vagi posant objectius assequibles. Que quan estigui a la muntanya en gaudeixi. Si es pateix massa, o no t’ho passes bé, crec que no val la pena. Hem de buscar una cosa que ens ompli i ens faci feliços; aquest és el veritable secret.

Per EUGÈNIA MORER
Web de Kilian Jornet: kilianjornet.cat
Web del projecte Summits of my Life: www.summitsofmylife.com

Portada del número 1230
Sumari 1230

Octubre 2013


Portada: Cristina Losantos

  • 2Cresques
  • 4Ot, el bruixot
    Alfons Delmar
  • 5La finestra
    Les vacunes
  • 8Ornis
  • 10Kid Paddle
  • 11Parker i Badger
  • 12Jocs
    Quina cursa més tronada!
  • 14L’article de butxaca
    Qui l'endevina?
  • 15Bases del 30è Concurs de portades
  • 16El Dog i el Muix
  • 17El conte
    El cuiner de paraules
  • 20Barcelona 1711-1714
  • 22L'entrevista
    En Kilian, esportista de muntanya
  • 24Estefi
  • 26El fòrum
    El laboratori

    Llibres que no pesen
  • 28La família Pirata
    Els nàufrags
  • 32L’agenda
  • 33El carnet de Cavall Fort
  • 34El concurs
  • 36Pesquis i Baliga

Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina