CAVALL FORT | Cavall Fort: 1174: L'entrevista [CAVALLFORT]

DAVID BARRUFET
El gran porter del Barça d'handbol

Gairebé dos metres de tros d’esportista. Amb aquesta alçada podria ser jugador de bàsquet! Però en David Barrufet –Barru en confiança– es va decantar per l’handbol des de ben petit. Va ser porter del Barça durant més de vint anys i va aconseguir prestigi internacional. La seva recepta de l’èxit inclou tres ingredients bàsics: gaudir sempre com el primer dia, esforçar-se i no perdre el món de vista.

Una passió primerenca

Quan eres nen, què volies ser de gran? Ja et cridava l’esport?

–Volia ser moltes coses, però en cap moment vaig plantejar-me ser esportista professional. Vaig començar a practicar esport com a activitat extraescolar.

A catorze anys, quan et van dir d’entrar al Barça, pensaves que seria la teva professió?

–Vaig entrar-hi per compartir amb els amics del col·legi l’experiència de jugar al Barça. No tenia intenció d’arribar a professional, sinó de jugar mentre durés; i sempre prioritzant els estudis sobre l’handbol. A disset o divuit anys, quan vaig pujar al primer equip, em vaig plantejar posar l’handbol per davant, però sense abandonar els estudis. Tenia clar que volia acabar una carrera universitària abans de deixar de jugar.

Trobaves a faltar una vida normal, com la dels nois de la teva edat?

–No, perquè gaudia molt del que feia. Potser em perdia festes perquè havia d’entrenar; tampoc anava a cap viatge de fi de curs perquè tenia partits. Però l’handbol m’omplia al cent per cent: vaig viatjar a molts països, vaig conèixer molta gent... Quan ets més gran potser has de deixar més coses, però quan ets jove no suposa cap esforç fer esport.

I de gran, a quines coses vas haver de renunciar?

–Sobretot perds temps de família, però després el recuperes.

El millor porter

David Barrufet ha tingut una trajectòria envejable. Ha guanyat més de setanta títols: copes, recopes i supercopes, lligues, dues medalles olímpiques, un campionat del món... A més, ha estat escollit millor porter d’handbol del món en dues ocasions.

Com ha de ser un esportista per a aconseguir tot això?

–Les característiques físiques són importants, però això s’entrena. El que m’ha fet ser-hi tots aquests anys és que gaudia de l’handbol. M’encantava llevar-me cada dia per anar a entrenar i a jugar. I com que m’agradava, m’hi esforçava. Cada dia es pot aprendre i millorar. El meu objectiu era esforçar-me al màxim en cada entrenament i en cada partit, perquè jo mateix no pogués dir que aquell dia no ho havia donat tot.

Parles d’esforç... Què opines dels joves que volen fama ràpida sortint a la tele?

–Crec que no coneixen els valors que aporta l’esport: col·laboració, esforç diari, autocrítica, saber compartir... Algunes persones veuen la via fàcil i s’obliden del que és realment important, però se n’adonaran més endavant.

Com es fa perquè la popularitat no et pugi al cap?

–Nosaltres som persones normals i corrents! El que passa és que som privilegiats i tenim la sort de fer esport amb una repercussió mediàtica. És l’esport que feies de petit per passar-t’ho bé; seria molt injust que et pugés al cap i oblidessis d’on véns i qui ets. Al contrari: quan ets a dalt i tens més repercussió, l’has d’aprofitar per a aportar el teu granet de sorra perquè aquesta societat sigui millor.

Quin moment de la teva carrera triaries?

–Ara que ha passat temps i puc mirar enrere diria que tot. M’ho he passat molt bé, amb les victòries i amb les derrotes. Agafar un moment clau seria difícil. He tingut la sort que, cada dia que he jugat, he gaudit com el primer dia.

T’ha quedat alguna cosa pendent?

–Home, m’hauria agradat guanyar més títols –fa broma–. La veritat és que no m’ha quedat res pendent. A l’esport, guanyes i perds... Jo m’he esforçat al màxim. Vaig estar jugant durant gairebé vint-i-cinc anys i no tinc cap enemic: això m’omple d’orgull.

La vida continua

A quaranta anys, en David va deixar de jugar. Un homenatge emocionant i la retirada del seu número van confirmar que s’enduia també el premi més important: l’admiració de companys i aficionats.

Va dir adéu a l’handbol, però no al Barça. Com que va estudiar dret, ara treballa al club com a advocat.

Has començat una vida nova. T’ha costat acostumar-t’hi?

–Tenia ben clar que em volia retirar. Hi havia moltes coses que em venia de gust fer, com estar amb la família o gaudir dels amics. Quan em van oferir feina, vaig demanar d’incorporar-m’hi de seguida i m’hi he adaptat molt bé. Tinc la sort de treballar a casa, al Barça, i la feina m’agrada. He descobert els caps de setmana i els ponts: no n’havia fet mai!

Continues vinculat a l’handbol?

–Sóc president de l’Associació de Jugadors des de fa set o vuit anys i directiu de la Federació Espanyola. També organitzo campus d’estiu per a nens, per poder gaudir ensenyant-los i aprenent d’ells, perquè estar amb nens t’enriqueix. I col·laboro en tot allò que puc per l’handbol: intento promocionar-lo i ajudar perquè creixi una miqueta més.

Creus que l’handbol hauria de tenir més suport?

–És clar! Seria fantàstic. Però el suport l’has de buscar tu, no te’l regalen... L’hem de promocionar més, començar a parlar amb les escoles; això farà que el nostre esport vagi creixent. També hem de buscar el nostre espai als mitjans de comunicació.

Si un dels teus fills o un lector del Cavall Fort et digués que vol ser esportista professional, quin consell li donaries?

–Que en gaudeixi i ho faci al cent per cent de motivació i d’esforç. Sobretot, que no deixi d’estudiar, perquè no són incompatibles sinó complementaris. L’esport d’elit té data de caducitat i després has de continuar vivint; per això és fonamental l’estudi. I que, si s’esforça al màxim, ja haurà triomfat. Tots tenim el nostre límit: hem d’esforçar-nos per donar el màxim, però no ens hem de pressionar per voler ser el número u. Cadascú ha de ser la persona que és.

Text: CHUS DÍAZ
Fotografies: FC Barcelona
www.fcbarcelona.cat