CAVALL FORT | Cavall Fort: 1150: L'Entrevista: Mercè Galí [CAVALLFORT]

L'entrevista
Mercè Galí

“Els il·lustradors som una mica nens. Ens ho passem bé fent la nostra feina”

Us presentem una artista tot terreny. És una il·lustradora que fa música. O potser una cantant que dibuixa. La Mercè Galí té la sort de poder fer dues coses que li agraden des que era petita. Quin és el seu secret? Creure en allò que fa i, sobretot, gaudir-ne.

Quan vas començar a dibuixar? Ja ho feies de petita?
–Sí, m’agradava omplir papers. I com més grans, millor. Una il·lustradora de Gràcia, la Roser Puig, em deia “Això es bo!”. Ella, que venia sempre a comprar material a la llibreria  dels meus pares, m’ensenyava les coses que feia i m’animava a continuar experimentant amb els papers. Més tard vaig estudiar un curs d’Educació infantil i vaig començar a fer projectes per a nens. Llavors em vaig plantejar dedicar-m’hi professionalment i vaig fer Il·lustració a l’escola Llotja de Barcelona.

La teva família va influir en la teva vocació? Com que els teus pares tenien la llibreria...
–Tot el que tens a l’entorn t’influeix. Potser t’ho posa més fàcil el fet de tenir material a l’abast, però és clar que una cosa t’agrada o no t’agrada. Quan els meus pares tancaven la llibreria jo m’asseia al magatzem a tafanejar contes. El que més em cridava l’atenció eren els dibuixos: devorava imatges….

I com t’ho fas, per convertir aquesta vocació en professió?
–Has de creure que te’n pots sortir. Si una cosa t’agrada molt, hi poses les banyes. Penses que, si hi ha gent que viu d’això, tu també pots fer-ho. En feines artístiques potser és més complicat i has de ser més persistent però, si t’agrada, ho acabes aconseguint.

"De petita tenia un mestre que sempre m’enxampava dibuixant a la taula i em deia: “Galí! Estàs a la lluna de València!”. Això ho vaig incloure de presentació al meu web, com una reivindicació…"

Una nena que bada

La Mercè s’entusiasma amb els petits detalls. Per a ella, qualsevol descobriment del voltant és una excusa per deixar volar la imaginació. Gaudeix aprenent coses i sovint es mira el món amb ulls de nen.

Et consideres una nena gran?
–Sí! Els il·lustradors som una mica nens. Ens ho passem bé fent la nostra feina i busquem una complicitat amb el lector. Sorprendre’l, fer-lo riure… És una feina que et porta a descobrir i aprendre coses amb cada encàrrec nou. Tant pot ser un conte com un recull de poesies o un cartell per a una obra de teatre: cada cosa té el seu encant.

Què ha de tenir una il·lustració per a atreure els nens?
–Busquen el mateix que busco jo a les imatges: que em sorprenguin, tant pel que hi veig com per la manera com estan fetes; que tinguin un punt d’humor… Els nens són petits però no per això hem de recórrer a coses carrinclones. Que són ments despertes!

Sant Jordi 2007 a l'escola Arc Iris

«Quan era petita, feien un programa a la tele on es veia com dibuixava un il·lustrador. Per mi era màgic! Em quedava embadalida veient com sortien coses d’una mà... Com passa ara, quan anem a les escoles i els nens ens veuen dibuixar.»

Et descrius com una persona que bada molt, que “podria viure a la lluna de València”. Això ajuda a desenvolupar la creativitat?
–Ajuda tenir els ulls oberts, perquè tot el que poses en una il·lustració són vivències teves. Observes constantment el que tens al voltant i de tot n’aprens. Durant el trajecte de casa a algun lloc et passen un munt de coses!

Has provat d’escriure i il·lustrar alhora?
–Vaig fer una adaptació d’una llegenda africana i tinc un conte publicat a Imaginarium que ja està exhaurit. Potser m’hi hauria de posar…Pots tenir clar què t’agrada trobar en un text, però quan t’hi poses veus que no és fàcil escriure-ho tu mateixa. Ara crec que he trobat un tàndem que funciona i tinc un projecte entre mans… A veure com surt!

Vocació musical

Foto: FRANCESC VIVES

La Mercè sempre ha estat embolicada en alguna història musical. Cantar en una coral, tocar la gralla per als gegants, fer percussió… Ara forma part de Dúmbala Canalla, un grup que fa música balcànica a la catalana. N’és cantant, lletrista i també hi toca la pandereta.

Com vas començar amb Dúmbala Canalla?
–Jo ja els coneixia, havia anat a molts dels seus concerts i m‘encantaven. El bateria, que tocava amb mi a Percúdium, em va comentar que buscaven cantant i em va dir que m’hi animés. Jo havia fet coses amb un grup a cappella i en un espectacle amb trenta músics,
però no sabia si em veuria dalt d’un escenari cantant sola. Tot i així, vaig decidir intentar-ho. A la vida, tot és provar-ho! Em vaig estudiar els temes, vaig anar a un assaig... I ja no em van deixar marxar!

Dius que “un conte que ens fa cantar, ja ho té tot”. Creus que la música ajuda els nens a acostar-se a la literatura?
–Això ve d’un dia que em van preguntar quin era el conte que més m’agradava, i és el Patufet! Un conte que sempre sorprèn i a més els fa cantar; això enganxa molt… Aquests contes de tradició oral són una bona manera d’apropar-se a la literatura des de ben petits. I suposo que la música també hi pot ajudar si et fa seguir el fil d’una història.

Podries triar entre la música i la il·lustració?
–Diuen que ser tastaolletes té un problema: tastes moltes coses però no en fas cap de bé. O tastes moltes coses i en gaudeixes de totes, que és una altra opció... No sé si podria triar: de moment, mentre pugui, aniré fent. Encara tinc moltes ganes d’aprendre fent música i moltes ganes d’aprendre dibuixant!

Foto: MARIO ABREU

«Fa cinc anys que estic a Dúmbala Canalla. És un regal: tinc la possibilitat de treballar amb músics boníssims. N’he après molt i he gaudit d’experiències que mai no m’hauria imaginat: tocar a diferents indrets, conèixer món... I compartir moments genials amb el grup!»

Voleu saber més coses de la Mercè Galí?
Visiteu els webs: www.mercegali.com | www.dumbalacanalla.org

Text: CHUS DÍAZ
Il·lustracions: MERCÈ GALÍ