CAVALL FORT | Cavall Fort: 1140: Ulls negres [CAVALLFORT]

Ulls negres
PREMI CAVALL FORT 2009

Arriba un moment en la vida de qualsevol, sabeu?, en què un s’adona que l’havien preparat per a tot menys per a allò. Que no serà capaç de reaccionar, que no li serviran de res les lliçons de l’escola i els consells dels pares. Arriba un moment en què tot allò que ens semblava tan cert resulta no ser real.

Tot va anar més o menys així: va ser la nit que els meus pares eren a la casa de Sassari recollint el que faltava per acabar la mudança, perquè avui fa un mes que ens hem traslladat a l’Alguer. I el meu germà, que no es podia reprimir de sortir amb els seus nous amics, va decidir que se m’emportaria allà on anessin. Per no faltar a les seves obligacions de germà gran, va dir. Així que vam anar al Circolo de Combatenti, i com que m’avorria sobiranament –i aquest va ser el punt– vaig començar a mirar la parròquia del local. Pensava que era un bar amb poca llum i clients de tota la vida i, llavors, just llavors, els vaig veure.

Primer vaig pensar que no ho havia vist bé, però no hi havia dubte. Vaig començar a mirar-me’ls amb més deteniment, al·lucinat. L’un era un home de barba blanca, amb l’expressió que dóna haver viscut i el color colrat que fan els anys de mar. Era vell però amb una presència d’aquelles que fan respecte. L’altre, enorme, es recolzava sobre el respatller de la seva cadira i era tot negre atzabeja. Parlava amb una veu aguda i penetrant com el mar que entra brutalment per les escotilles d’un vaixell que s’enfonsa.

 I no hi havia dubte. No hi havia cap dubte! Ni el mariner tenia mirada de boig, ni els dos emetien sons sense ordre ni concert, ni res d’això. Estaven parlant. Es responien. Un home i un corb estaven parlant a la taula del fons.

Jo, és clar, m’havia quedat estupefacte. Com una estàtua de sal, però ningú no se’n va adonar, perquè el meu germà i els seus nous amics passaven olímpicament de mi. Jo continuava mirant la parella, completament absort. Els ulls escrutadors del corb lluïen tot i la poca llum i vaig fer una mica de visera amb la mà per dissimular. El més curiós de tot –però d’això no me’n vaig adonar fins al cap d’una estona– era que ningú no semblava gaire interessat a mirar-se’ls.

Finalment, em vaig decidir i vaig preguntar als amics del meu germà si en sabien alguna cosa. “Michele...”, va fer el meu germà amb cara d’hauria-estat-millor-que-no-obrissis-laboca. Els amics es van mirar entre ells. Un va dir-me que anés a parlar amb l’Ovidi, l’amo del bar, que ell m’ho explicaria de segur.

Posant-me de puntetes a la barra, a l’espai que quedava entre una parella que es feien petons com si els hi anés la vida i un home força borratxo, vaig cridar el nom de l’amo del local. Després que li vaig haver demanat el que volia, em va estar mirant uns moments, que em van semblar llarguíssims. Al final es va incorporar, va fer un gest a l’altre cambrer i, netejant-se les mans amb el davantal, va sortir de la barra i em va conduir a una taula que quedava buida en un racó.

A veure, minyó... t’asseguro que tot el que t’explicaré és ben cert. Pots preguntar-ho a qui vulguis, aquí. Mmmm... Fa uns quants anys, vivien a l’Alguer dos germans que tothom coneixia. Els germans Arca anaven junts a tot arreu, alts i forts com dos sants Paus, l’un que li faltava una cama i anava amb una cama de fusta. Sempre sabies que venien pel soroll de la cama de fusta sobre l’empedrat dels carrers. Ningú no sabia com s’ho feien, però t’asseguro que no hi havia dia que no tornessin amb la millor pesca de tot l’Alguer Tu véns de Sassari, no? Coneixes bé les costes de l’Alguer? Doncs ells se les coneixien com si fos casa seva. Una nit que els germans Arca eren al mar hi va haver una tempesta terrible. Els més vells van dir que no recordaven res igual. Les ones eren tan grans que xocaven contra les muralles. Sembla que van intentar tornar però el germà coix va caure de la barca i es va donar un cop molt fort amb la fusta. El germà gran el va poder recollir i es van refugiar a la gruta de Neptú, però quan van arribar a la gruta el petit gairebé no respirava. El matí després de la tempesta hi havia fustes pertot i alguns vaixells del port tenien les vergues trencades. El gran dels Arca va arribar com una aparició i va explicar aquesta història. Però va tornar sense el germà, que no van trobar mai. Des d’aquell dia sempre va acompanyat del corb. La gent diu que no sembla del tot un animal.

Em vaig girar una mica i me’ls vaig tornar a mirar. El corb grallava alguna cosa mentre el gran dels Arca bevia un licor color d’ambre. L’amo del bar va comentar no sé què sobre el meu horari d’anar a dormir i va tornar a la barra. Vaig mussitar un gràcies mentre anava cap a l’altra taula.

No sabia què pensar, ni podia apartar la vista de l’home i l’ocell. És que no m’ho podia creure! Però els tenia allà, davant els meus ulls...

Pensava que havia de ser tot una broma quan el corb va grallar fort i el mariner es va aixecar, va calar-se una boina i va posar-se un llarg gavany blau –realment una presència de les que imposen. El corb va estendre les ales, un sol batec massa gran per a aquell espai tancat, i quan les va haver plegat ja era a l’espatlla del germà gran. Van sortir saludant dues o tres persones i, deixant unes monedes al taulell, l’Ovidi els va dir “Adéu, minyons” i llavors, just llavors, tot el que havia après durant els meus onze anys de vida va quedar suspès, anul·lat, i el corb es va girar, em va mirar amb aquella mirada que travessava i ho vaig veure, ho vaig veure amb els meus propis ulls, ho juro: el corb em va mirar i li faltava una pota, i va tornar a grallar i els germans Arca van franquejar la porta.

Per ADRIANA NICOLAU
Il·lustració: JORDI VILA DELCLÒS