CAVALL FORT | Cavall Fort: 1113-1114: Dossier: Fred rigorós. Calor extrema [CAVALLFORT]

Fred rigorós

El fred als Pols

El cercle polar àrtic inclou una àrea al voltant del Pol Nord. Grenlàndia és una illa que en forma part, i naturalment per la seva situació té durant tot l’any freds rigorosos amb temperatures extremes. Tot i així, a Grenlàndia hi viu gent que són nascuts a l’illa i estan adaptats al clima.
A l’extrem oposat, el Pol Sud, s’hi troba l’Antàrtida, el continent que forma part del cercle polar antàrtic, també amb temperatures extremes. A l’Antàrtida hi van científics de tot el món i hi fan estades temporals per fer investigacions. A diferència de Grenlàndia, no hi ha gent que l’habiti des de sempre. Això sí, hi poden viure pingüins i alguns altres animals que s’alimenten de productes marins.

Com és Grenlàndia?

És l’illa més gran del món i es troba entre l’Atlàntic nord I l’oceà Àrtic. La glacera, anomenada inlandsis, la cobreix en més d’un 80 per cent, i amb gruixos de vegades quilomètrics. Possiblement a sota d’aquesta cobertura glacial no s’hi troba una sola illa sinó tres o més, però el glaç les cobreix i uneix. Semblen un tot,  des de fa milers i milers d’anys. A Grenlàndia hi ha deu mesos d’hivern amb temperatures que poden arribar als 50 graus sota zero.

L’any a Grenlàndia

Transcorre des del Sekiliniak, un temps molt curt en què surt el sol, la claror no desapareix, l’ambient és més temperat, creix l’herba i arriben els ocells, fins al temps del Tooursarfit, en què neva, es glacen els llacs, emigren els ocells i tot queda blanc, fosc i en silenci.

Qui viu a Grenlàndia?

Des de fa milers d’anys, l’illa ha tingut diferents pobladors, però les baixes temperatures han fet que sovint no ho resistissin i marxessin, com va passar amb els víkings. Hi ha pocs habitants, uns 0,026 habitants per quilòmetre quadrat (a Catalunya n’hi ha 225,82 ). Els pobles i ciutats se situen sobretot al nord-oest i al sud, sempre tocant a mar, on el clima polar se suavitza.

A l’illa hi viuen més de 57.000 grenlandesos: els inuits, que són la  majoria, i els danesos. Els pobladors més antics i constants són els inuits perquè des de sempre s’han adaptat a les temperatures extremes. L’any 1721 una expedició danesa hi va arribar per predicar la religió luterana i en va fer una colònia. Ara Grenlàndia té un Govern propi que forma part de Dinamarca, i fa passos per aconseguir encara més autonomia.

Els inuits o esquimals

Són silenciosos i tranquils, viuen en grups familiars seguint les seves tradicions. Continuen caçant i pescant tot i que s’han introduït altres costums i professions que els vénen d’Amèrica i d’Europa. Des de Grenlàndia s’exporta aigua dolça, algun mineral, peix i derivats. Altres països, sobretot Dinamarca, importen a l’illa fusta, menjar, medicaments, petroli… S’estan fent estudis per tirar endavant prospeccions petrolíferes; alguns grenlandesos hi estan d’acord i d’altres hi veuen el perill d’un gran canvi de vida.

A Grenlàndia es parla la llengua inuit i el danès. L’illa s’anomena en inuit Kalaallit Nunaat (la nostra terra) o Grenlàndia (terra verda), nom que els ve dels víkings.

 

 

Calor extrema
Els deserts

Cobreixen aproximadament una tercera part de la superfície del planeta. N’hi ha a l’Àfrica, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Definir d’una manera precisa el que és un desert no és fàcil, però sí que els científics s’han posat d’acord a concloure que qualsevol regió pot ser considerada desert si rep menys de 25 mil·límetres de pluja l’any. Aquesta mesura universal fa referència al pluviòmetre.

No tots els deserts són iguals. N’hi ha de sorra, però també de roques i grava, sal o glaç. El que sí tenen en comú tots ells és que són llocs difícils per a qualsevol ésser vivent, ja que aquests, per a viure, necessiten aigua.

Les temperatures poden oscil·lar entre els 50 graus centígrads del dia i menys de 0 graus centígrads de la nit. Aquestes diferències tèrmiques poden arribar a fer esclatar les pedres, però la natura ens sorprèn constantment i lluita per trobar la manera de perpetuar-se. 

El Sàhara

És el desert més extens del món, té més de 5.000 quilòmetres quadrats i s’estén des de l’Atlàntic fins al mar Roig, i des de la mar Mediterrània fins al riu Níger. El comparteixen deu països: Marroc, Mauritània, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, Mali, Txad i Níger. El seu paisatge és molt variat: dunes de sorra en constant moviment, que poden arribar a fer 300 metres d’alçada, planes cobertes de pedres i grava, i serralades amb turons.

Els pobles del Sàhara són pastors nòmades que viuen dels seus ramats de cabres i de camells, o agricultors sedentaris agrupats en els oasis, que cultiven horts i cuiden palmerars farcits de dàtils. Tots són musulmans i, en el cas dels tuaregs, tenen una organització social basada en jerarquies que recorda l’edat mitjana: nobles, guerrers, sacerdots, artesans, i un sector de la població que encara són esclaus, els Iklan.

Els tuaregs

Són un d’aquests pobles nòmades, i les seves tribus s’escampen per un immens territori. Fa molt de temps, se’ls coneixia com els pirates del desert, perquè controlaven les rutes que feien les caravanes per travessar el Sàhara i les assaltaven.

Ara viuen dels seus ramats de cabres i dromedàries, per a poder tenir llet, i dels dromedaris per al transport. Van d’una banda a l’altra cercant aigua, pastura i sal. Els seus itineraris sempre són els mateixos: van seguint les pluges, ja que depenen dels punts d’aigua o dels oasis.

Els tuaregs tenen molt bon sentit de l’orientació, una vista excel·lent i una oïda molt fina. De ben segur que viure al desert, a prop del cel i la terra, els ha aguditzat aquests sentits. De nit, les seves caravanes es deixen guiar pels estels, que assenyalen una infinitat de camins, i tots els són coneguts, ja que...

“Per molt que bufi el vent, no s’apaguen les estrelles...”

Text: FINA RIFÀ / PIA GUINDULAIN
Il·lustració: BERNADETTE CUXART