CAVALL FORT | Cavall Fort: 1095: El conte: Premi Cavall Fort 2007 [CAVALLFORT]

El conte
El vaixell de Nikos
Premi Cavall Fort 2007

Nikos era un noi grec, de l’arxipèlag de les illes Cíclades, al mar Egeu. No tenia pares, ni àvia, ni germans. Vivia i treballava –potser treballava més que no pas vivia– amb el senyor Ioannis Kalos, el més reputat fuster de l’illa de Naxos, la més gran de l’arxipèlag. L’illa, terrosa, coberta de sol i envoltada d’aigua, estava curulla d’oliveres, i totes les famílies que hi vivien en treien el millor oli de Grècia. La vida al camp era la que atreia l’imaginatiu, somiatruites i jove Nikos.

Però per a vendre les olives calien bones barques, i quatre enfeinats i sorollosos tallers de fusteria les fabricaven, sense parar, a prop dels molls. I aquesta era la vida que aguantava el jove, exhaust i melancòlic Nikos. Nikos se sentia presoner dins l’espaiós i polsegós taller, i potser ho era, perquè depenia totalment del barroer i sever –quasi esclavista– senyor Kalos. Somiava marxar amb vaixell i sovint, mentre polia o serrava fusta, mirava les veles per les finestres del taller. Quins sospirs li arrancaven, les ones i les gavines!

–Si continues distraient-te, tancaré les finestres i tornaràs a treballar a les fosques, mocós! –l’interrompia el senyor Kalos. Una setmana molt plujosa, durant la qual havien de treballar a la llum de les espelmes, Nikos va trobar en un racó del taller un vell manual de navegació, gros i de tapes molt dures. Era l’únic llibre que tenia a mà, i per això es va fer un fart de llegir-lo. Era ple de dibuixos de vaixells i barques ben diferents de les tosques embarcacions sense pintar que construïen al taller. El llibre el va inspirar, i aquella setmana, morint-se de ganes de participar una mica de la llibertat del mar, es va posar a construir el seu propi vaixell.

Ho feia d’amagat, polint un tronc tan alt com ell que hi havia al fons del taller. L’amagava sota el seu banc de fuster, i intentava imitar les acolorides embarcacions del manual. Cada cop plovia més, i la nit era més freda. Que plogués durant cinc dies seguits no era gens comú, a Naxos, i els pescadors començaven a estar una mica espantats. I llavors va sorgir un altre problema: durant una nit freda i humida, no van poder encendre el foc a terra del taller. S’havia trencat la peça que protegia la xemeneia de l’aigua, i la pluja s’havia escolat, de manera que mullava tota la llenya. El senyor Kalos ho va solucionar de seguida. Va agafar el llibre de navegació, es va enfilar al terrat, i el va col·locar a la boca de la xemeneia, en forma de tenda de campanya.

 

 

 

 

–Dos ocells morts d’un tret, mocós –va dir, cofoi i maliciós–: tu no et distreus, i jo no passo fred.

L’únic que feia posar de bon humor en Nikos era el seu vaixell. Durant les nits de pluja ningú no el sentia serrar i colpejar amb el martell, així que podia treballar més intensament. El seu vaixell no li serviria per a navegar –era fet a escala–, però ell s’imaginava que l’utilitzava per a fugir ben lluny d’allí. Li va posar un bon mascaró de proa, i fins i tot una àncora. Una matinada, el soroll del seu martell que picava l’escarpa va despertar el senyor Kalos. Aquest, iracund i pensant-se que hi havia lladres, va aparèixer amb la seva destral a la mà.

–Maleït mocós –cridava despertant els altres fusters i movent la destral sobre el seu cap–, què coi fas a aquestes hores! Llamp de déu, maleït mocós! Et pelaré, un dia d’aquests, et pelaré! Nikos va dormir molt malament, i en els seus somnis el senyor Kalos li trencava el vaixell. L’endemà encara no va parar de ploure. Els pescadors i els altres navegants, mercaders i comerciants, no volien fer-se a la mar. Tots estaven a casa seva, esperant que amainés el temporal.

–Aquesta mala mar és ideal! Si s’enfonsa alguna embarcació, encara tindrem més feina per al taller. Farem l’agost! –no parava de repetir el senyor Kalos.

Qui tenia més feina que mai era en Nikos. Els dies eren ennuvolats i foscos, i li permetien treballar amb més discreció al seu vaixell. Frisava per llençar-lo al mar i veure’l navegar cap a l’horitzó. Se les havia manegat per aconseguir un pot de pintura vermella i un de blanca, i va pintar-lo com un veler que havia vist al llibre, i que recordava de memòria. Com que per a pintar no feia soroll, ho podia fer mentre els altres dinaven o xerraven. Hi va gravar el seu nom amb un punxó.

Ara només li calien veles i un pal. D’on ho trauria? Al taller no hi havia teles, i ell no sabia com polir un pal per fer-lo cilíndric i estilitzat com un pal autèntic. Qui havia de dir que la tempesta li solucionaria les coses. Totes les coses!

Durant una de les pitjors jornades d’humitat, vent, fred i pluja, una bufada d’aire va prendre el vell llibre de dalt de la xemeneia i el va deixar a la porta del taller. Els deu dies de pluja havien malmès totes les pàgines, però les cobertes, dures i resistents, encara s’aguantaven. Les va aprofitar per a fer les veles i la bandera vermella.

Per al pal, va decidir-se per alguna cosa més arriscada: de nit, va robar la destral del senyor Kalos i en va utilitzar el mànec. El vaixell estava llest!

Aquell mateix dia volia deixar-lo al mar, i estava disposat a fer-ho, tot i el mal temps, abans que sortís el sol. No sé què va despertar el senyor Kalos, però el cas és que, a la porta del taller, se’l va trobar de cara, en pijama i iracund.

–Marrec! Mocós! Un altre cop despert a les tantes! Què amagues! Què és aquest tros de fusta! Així perds el temps?

El senyor Kalos li va prendre el vaixell de les mans, i es va disposar a fer-lo miques. “On coi és, la meva destral!?”. Quan va veure que no la tenia, va voler cremar-lo, però la xemeneia, sense el llibre, tornava a estar xopa. “Maleït sia!” Per últim, rabiós, va llençar-lo al mar.

Nikos, somrient, va veure com el seu vaixell s’equilibrava i fugia, tot sencer, cap a l’horitzó.

 

Per JOSEP GRAU
Il·lustració: SEBASTIÀ SERRA