CAVALL FORT | Cavall Fort: 1085 Entrevista Núria Duran i Ramon Pascual [CAVALLFORT]

L'entrevista
Núria Duran i Ramon Pascual

Ramon Pascual i Núria Duran són els autors de la guia que hi ha al final del llibre Fascinants bolets, d’on hem tret els poemes d’en Celdoni Fonoll que publiquem a la pàgina quinze. Són un matrimoni ben avingut que escriu uns llibres molt interessants sobre la natura. Cada any, a Castellterçol, fan una exposició dels bolets que la gent del poble troba pels boscos a la tardor.

Per què, quan arriba la tardor?

–De bolets en surten tot l’any, però a la tardor, quan fa fresca i plou força, en surten més, ja que als bolets els agrada aquest temps, humit però no massa fred. De bolets n’hi ha moltíssims, igual que passa amb les plantes i els animals. Aquí a Catalunya, sense comptar aquells que són tan remenuts que només es veuen amb un microscopi, n’hi ha prop de quatre mil. Però la majoria passen desapercebuts, encara que tenen una gran importància en la vida del bosc. Per sota terra es comuniquen amb els arbres i els ajuden a créixer més alts i forts.

És cert que n’hi ha de bons i de dolents?

–Mira, d’aquells quatre mil que dèiem abans, només cosa d’un centenar es poden menjar. Però que siguin ben bons, no passen de trenta, i d’aquests, els que tenen més tradició i bon gust són deu o dotze. De verinosos o que et fan passar un mal de ventre, potser arribaríem a comptar-ne trenta o quaranta, però els que són molt perillosos i fins i tot arriben a matar les persones són cinc o sis. Alguns d’aquests són molt rars i no es troben fàcilment, però d’altres són molt corrents, com la farinera borda, la que té per nom Amanita phalloides. Se’n parla tant que cal conèixer-la ben bé abans d’agafar un cistell i tirar bosc endins.

Tots tenen peu o cama i un barret?

–La majoria sí, però d’altres tenen forma de copa, com les cassoletes; de ventall, com les gírgoles; de corall, com els peus de rata; d’embut, com els rossinyols, i moltes altres formes sorprenents.

Necessita unes condicions especials per a viure?

–Tots els éssers vius s’adapten als indrets on es troben millor i poden obtenir més aliments. Els bolets surten al terra del bosc o sobre els fems o a les soques dels arbres, però també en molts altres llocs d’on puguin treure l’aliment que necessiten. A casa nostra, una rentadora que vessava va mullar, gota a gota, el seu suport de fusta i a la primavera següent van aparèixer uns esplèndids bolets. La majoria dels que surten al bosc conviuen amb alguns arbres i sovint amb els d’una sola mena. Els rovellons, posem per cas, s’associen amb les arrels dels pins i per això cal anar a buscar-los a les pinedes. En un alzinar, on no hi hagi pins barrejats, o en una fageda, no en trobarem pas gaires.

Com es reprodueixen?

–Els bolets no són plantes i no pertanyen al regne vegetal. Per tant no fan ni flors, ni fruits ni llavors. Fan espores, que són tan petitones que no es veuen si no n’hi ha milers de juntes. El vent se les enduu, a vegades molt lluny. De fet la pols que hi ha a l’aire està sempre plena de milions d’espores que viatgen amunt i avall fins que troben un bon lloc per a germinar. Quan l’espora germina surt un tubet molt prim, com un cabell, que creix, s’entortolliga i forma una mena de teranyina, com un cotó fluix, que creix contínuament. És el miceli. Els micelis viuen molts anys soterrats o dins la fusta morta dels arbres caiguts, i periòdicament, la majoria a la tardor en el nostre país, fan bolets que surten enfora. En els bolets maduren les espores i es desprenen per ser endutes pel vent. En un bolet, com ara un rovelló mitjanet, poden madurar vuit o deu milions d’espores. Són tan menudes i delicades que la majoria es perden.

Com s’han de collir?

–Hauràs sentit dir que s’han de tallar amb un ganivet arran de terra, però nosaltres et diem que és millor no fer-ho. Primer, no convé deixar soterrades algunes característiques del peu que poden ajudar a identificar el bolet. Segon, la part que deixes es podreix i fa malbé part del miceli soterrat. El que cal fer és, amb l’ajut d’una navalla clavada al costat del peu, aixecar-lo per sota i treure el bolet sencer. Si ha plogut i el terreny està tou, això mateix es pot fer amb el dit.

Com es distingeixen?

–Talment com les plantes i els animals, sempre hi ha diferències entre els uns i els altres. S’ha de tenir un gran sentit de l’observació. A vegades és fàcil de veure aquestes diferències. Ningú confondria un pi amb la farigola o un elefant amb una girafa. Però a vegades és més difícil. Com diferenciaries un llop d’un gos llop?

És clar! Com és que vosaltres dos ho sabeu tan bé?

–Primer hem estudiat a la universitat per conèixer tot el possible sobre els bolets: com són, on viuen, com s’alimenten i com es reprodueixen. Després hem après a agrupar-los per la seva similitud, ja que això facilita la seva identificació, és a dir, classificar-los en diferents gèneres i famílies. I finalment, i el més important, recórrer hores i hores boscos ben diferents, i de sorpresa en sorpresa recollir bolets per observar-los tranquil·lament a casa, i amb l’ajut de llibres, guies i lupes arribar a identificar-los.

Què podeu aconsellar a algú que no hi entén?

–No es pot anar a buscar bolets sense tenir uns mínims coneixements i, al començament, cal anar-hi amb persones expertes que sàpiguen conèixer i rebutjar els metzinosos. Després, aprofitar la visita a les exposicions de bolets, que cada cop se’n fan més. Observant-los tal com són, s’aprèn molt. Cal disposar de guies de camp amb bona informació per poder identificar les bones troballes.

Quins són els millors per menjar i com us agraden més?

–Els millors per nosaltres són el reig (o els ous de reig, quan són petitons) per menjar crus en amanides, els rovellons per fer a la brasa i els ceps i les llenegues per posar-los en els guisats.

Sabeu alguna anècdota divertida en relació amb els bolets?

–Tu ja saps que per als llibres que fem i per acompanyar algunes xerrades hem de fer moltes fotografies. Una vegada jo estava estirat tan llarg com sóc, amb la màquina a les mans i els colzes a terra enfocant un grup de bolets. La Núria amb un mirall reforçava la llum. Passen dos pagesos i l’un diu a l’altre: “Fixa’t, a mi fins que no em vaig casar no m’havien fet mai cap fotografia, i avui dia fins i tot retraten els bolets!”

Text: Joaquim Carbó
Fotografies: RAMON PASCUAL
Fascinants bolets
Celdoni Fonoll
Barcelona: Mina, 2006
Tornar a dalt