CAVALL FORT | Cavall Fort: 1072 - L'entrevista: Sebastià Sorribas [CAVALLFORT]

L'entrevista

Sebastià Sorribas
autor del popular llibre
El zoo d’en Pitus

Segurament hi ha pocs escriptors que puguin dir que han signat un mateix llibre seu a àvia, mare i filla. El mateix exemplar signat i dedicat tres vegades, amb uns quants anys pel mig, és clar. L’any 2006 en va fer quaranta de la primera edició d’El zoo d’en Pitus. Pocs llibres aconsegueixen tenir una existència tan llarga i amb tanta vitalitat. Un reguitzell d’actes ben diversos s’han celebrat a l’entorn del que s’ha anomenat Any Sorribas, organitzat per l’editorial La Galera; ha estat i és una commemoració d’aquest particular aniversari, que s’allargarà fins al Sant Jordi d’enguany.

Sebastià, com li va sorgir la idea d’El zoo d’en Pitus?

–Ui!, fa molts anys, d’això. Devia ser una mena de… d’impuls. En part, potser, reflectia històries de les colles de quan jo era petit. Ara que, nosaltres, de petits, érem molt més cafres que la colla d’en Pitus. També és cert que al barri, quan era petit, hi havia gent molt necessitada, i que hi havia persones, en general sempre les més pobres, disposades a ajudar els altres. Per tant, segurament aquestes vivències de quan era petit devien sortir, però, vaja, el que jo volia fer era una novel·la.

Abans de fer El zoo d’en Pitus vostè ja escrivia?

–Bé, havia fet alguns articles per a una revista de l’empresa on treballava i… em vaig presentar a un concurs literari que s’organitzava entre els treballadors. Vaig fer dues narracions, una d’infantil i l’altra per a adults. Va guanyar la infantil. De fet, si tirem més enrere, de jovenet, jo era un lector compulsiu i ja ho feia prou bé, això d’escriure.

Vostè, què diria: l’escriptor, neix o es fa?

–Home, jo potser diria que es fa. Però, mira, és veritat que jo sempre he tingut molta memòria, he recordat sempre moltes vivències, molts moments, molts detalls… i la memòria… La Marguerite Yourcenar, recordo que deia que tots els grans escriptors que havia conegut personalment tenien en comú posseir una molt bona memòria. No ho sé. La memòria és com un calaix d’ingredients molt diversos que ben combinats et permeten crear històries. Jo, dels vuit als catorze anys es pot dir que em vaig fer un tip d’inventar històries i, en aquest sentit, també es podria dir que, d’alguna manera, s’anava forjant un escriptor a dintre meu.

Parlem del contingut d’El zoo d’en Pitus. Per què va batejar com a Tanet un personatge que, de fet, es diu Jordi? Diu a la novel.la que “ningú no sap per què tothom li deia Tanet”. Vostè ho sap, per què?

–Sí, sí, és clar. Vaig guanyar el concurs que he comentat abans amb un conte que es deia “En Tanet de la televisió”. Llavors l’amic Paco Candel em va animar a presentar-me al premi de literatura infantil Folch i Torres. Però aquell conte era poca cosa. O sigui que vaig pensar una història nova i vaig fer El zoo d’en Pitus, i com una mena d‘homenatge al protagonista del conte que havia fet, vaig decidir crear un personatge que es digués Tanet. En Tanet era el sobrenom, perquè tots els personatges del zoo tenen sobrenom, i mira, no ho sé, el nom del Tanet vaig pensar que fos Jordi. La colla d’en Pitus està formada per allò que en diem arquetips: en Tanet n’és el líder, el Fleming és el savi, el Juli és el pensador i filòsof, el Manelitus és l’intrèpid, en Cigró és el grassonet, en Pitus és el petit i el protegit de la colla.

Quan era petit, a quin personatge d’aquests s’assemblava més, vostè?

–A cap. Mira, jo em vaig criar al barri xino de Barcelona i també al poble de Sallent. Al barri, després de la guerra, s’hi passava molta gana i els nens eren més aviat de famílies amb un nivell cultural baix. Però jo en canvi llegia molt i, per sort, a la meva família no en vam passar, de gana. Jo era molt apreciat, a les colles d’amics, tant a Barcelona com a Sallent. Ara, això sí, els personatges que vaig crear eren força típics. És cert. Recordo que llavors feien uns curtmetratges nord-americans que es deien La pandilla. I també llegia novel·letes barates de colles, i tant a les pel·lícules com als llibres, els personatges de les colles eren arquetips. I jo potser vaig fer el mateix però amb uns personatges pastats una mica a l’estil del meu barri.

La Mariona, el personatge femení de la colla, se la va inventar per acontentar les lectores?

–No, no; de fet no és ni de la colla. En el meu temps, a les colles no n’hi havia, de nenes. La Mariona surt molt, però també després surt la Tecla i, al final, en la construcció del zoo col·laboren homes i dones.

En una entrevista recent vostè va dir: “Si pogués fer créixer els nens i nenes de la colla, crec que, de grans, haurien anat a la manifestació contra la guerra” –es refereix a la guerra de l’Iraq–, “serien solidaris… Crec sincerament que, de grans, els de la colla serien unes excel.lents persones.”

–Sí, jo crec que sí, que els de la colla d’en Pitus, de grans serien persones íntegres i solidàries. Jo vull pensar que sí, que serien molt macos, que serien persones compromeses socialment, que serien gent d’aquesta que pel fet de ser-hi fan que el món sigui una mica millor o, almenys, que fan que no es vegi tot tan negre perquè ells o elles són un motiu d’esperança i t’encomanen les ganes de millorar les coses, de col·laborar perquè tot sigui millor.

El zoo d’en Pitus s’associa també al nom de la il.lustradora Pilarín Bayés.

–Sí, ella sempre diu que El zoo d’en Pitus la va llançar a la fama. Va ser la primera novel·la infantil que va il·lustrar. És una bellíssima persona, la Pilarín. Per ella, El zoo d’en Pitus va representar molt.

El zoo d’en Pitus és el seu llibre més venut. És també el seu millor llibre?

–Mira, jo tinc quatre néts i m’és impossible dir a quin m’estimo més de tots. Amb els llibres que he escrit em passa el mateix. Ara… potser El zoo d’en Pitus és el més rodó. Hi ha dos dels meus fills que diuen que el llibre meu que més els agrada és el Viatge al país dels lacets. La veritat és que tot el que he escrit ho he fet perquè a mi m’agradava i jo n’estava del tot convençut.

Si pogués fer créixer els nens i nenes de la colla, crec que, de grans, serien unes excel.lents persones

Text i fotografies: XAVIER BLANCH