CAVALL FORT | Cavall Fort: 1051 - Entrevista Cristina Losantos

Entrevista
Cristina Losantos

Fan incondicional de Tintín, a qui anomena ‘el Rei’, la Cristina Losantos ja somiava a dibuixar contes i còmics des que tenia set anys. Colors, moviment, dinamisme, detalls i un toc d’humor i exageració en els personatges són alguns dels trets que defineixen la creació d’una il·lustradora que aviat farà les seves primeres passes a la televisió. Una curiositat: no li agrada gens dibuixar “guapos”. Prefereix el món de les bruixes, els ogres i els monstres.

Quina diferència hi ha entre il.lustrar i dibuixar?

Jo diria que il·lustrar sempre és referit a un text i dibuixar pot ser un paisatge, per exemple. Il·lustrar és dibuixar alguna cosa que està escrita.

Què tens en compte per a explicar històries amb il.lustracions?

Jo procuro fer il·lustracions narratives on passen moltes coses. A vegades intento anar una mica més enllà del text o, si és una història que s’acaba en un moment donat, doncs allargar-ho una mica, com si m’ho inventés. M’agrada que quan mires un dibuix tinguis ganes de saber què diu el text del costat, que sigui prou inquietant, curiós i divertit.

El públic infantil i juvenil és exigent?

Sí, suposo que sí. Crec que els agraden molts tipus de dibuixos. El que faig és reproduir allò que m’agradava a mi quan era petita. M’agradava el Tintín, els dibuixos amb molt detall, molt descriptius i on passen moltes coses.

De petita ja dibuixaves amb tanta precisió?

Des que era molt petita dibuixava amb molt detall. M’agradava dibuixar coses complicades.

Quins temes prefereixes? Clàssics, actuals, algun personatge propi?

De personatge propi, jo he creat la imatge d’un ratpenat que es diu Rita Pinyada. El personatge és d’una dibuixant, la Marta Balaguer, que fa el guió, i jo he fet la forma, l’aspecte del personatge. Aquest m’agrada molt, m’agrada fer-la. També m’agraden situacions quotidianes una mica gracioses que puguis exagerar, o coses irreals com ara monstres, bruixes, ogres... Els personatges dolents m’agraden molt. No m’agrada gens dibuixar guapos, com prínceps i princeses. Això no m’agrada i no en sé, reconec que no en sé.

Per què?

Perquè m’agrada exagerar els personatges i no sé fer un príncep guapo. No li sé trobar la gràcia. En canvi, prefereixo qualsevol ogre, bruixa o gent de casa però que puguis exagerar, o molt prim, o molt gras, que no siguin normals.

Per a tu el món de la il.lustració és un joc, una passió...?

Bàsicament és una feina. És una bona feina, però és cansada i dura i és difícil poder arribar a viure d’això. Fa molts anys que m’hi dedico. És una feina que està molt bé i que a vegades et proporciona moltes satisfaccions, però, vaja, que és una feina: et lleves al matí, et poses a fer-la i plegues a la nit.

Les teves il.lustracions tenen color i molt moviment. Hi ha també un toc d’humor?

Sí, m’agrada molt que tinguin sentit de l’humor i sempre que puc procuro posar-n’hi. M’agrada que els dibuixos facin la sensació que s’estan movent. És evident que no es mouen però m’agrada dibuixar el moviment.

Tens molts projectes alhora entre revistes, editorials i encàrrecs diversos. Quins projectes tens ara?

En tinc uns quants. Alguns de propis i alguns que m’han encarregat, alguns ja es poden explicar, alguns no... Ara començo a proposar jo algunes coses, i són coses que han funcionat. L’últim projecte que vaig proposar és un costumari per a nens que es diu I ara què ve?, que m'estimo d'una manera especial perquè la idea era meva i el text el van encarregar a una escriptora, la Mercè Anguera.

El títol I ara què ve? d’on va sorgir?

Tinc una filla de sis anys que al vespre d’un dia assenyalat, com després de Nadal o de Reis o de la Festa Major, sempre diu: “Bé, i ara què ve, quina festa ve?” Un dia, en família, el meu home em va dir: “Això podria ser un llibre”. La protagonista de la frase és de la meva filla, la idea va ser del meu home, jo la vaig escriure i la vaig presentar a una editorial i, és això, una nena que explica les festes des d’un punt de vista sociològic més que històric. Quan acaba la festa que expliquem sempre acaba dient: “I ara què ve?” Llavors passes la pàgina i és la següent festa. És un llibre que ens fa il·lusió a tots.

La televisió és molt llaminera i té fama que paguen bastant bé. Has pensat a fer el salt?

La veritat és que encara no... Ara faré una cosa per a BTV (Barcelona Televisió), que és dibuixar un conte mentre una veu en off l’explica, i això em fa gràcia. Potser a partir d’aquí surt alguna cosa més. Sí que m’agradaria. No ho he fet mai, però, vaja, fer llibres m’agrada molt.

Els nens copien els teus dibuixos si els agrada algun personatge o alguna escena?

Sí, sí. Al voltant de Sant Jordi ens criden als dibuixants o als autors en general a les escoles per explicar com es fa un llibre i quin és el procés. Moltes vegades, abans que hi vagis tu, ells han estat mirant coses que has fet i quan arribes a l’aula t'ensenyen dibuixos que han fet reproduint dibuixos teus. La Rita la fan bastant els nens petits perquè és fàcil de copiar. Fan molta gràcia de veure.

Per acabar, has comentat que t’agradava molt en Tintín. Quins llibres i personatges formen ja part de la teva vida personal?

De la meva vida personal, sobretot el Tintín, més que cap altre. En general, tot el còmic m’agrada molt. Nosaltres estàvem subscrits al Cavall Fort i a una altra revista, l’Infantil (després Tretzevents), i m’agradaven totes les històries, però el rei de tots era el Tintín. Després, de gran, tens accés a altres dibuixants i te n’interessen d’altres, però per a mi, si als set anys m’haguessin preguntat què volia ser, segur que hauria dit: “Dibuixar com el Tintín”.

Text i fotografies: ANNA BASANTA
Dibuixos: CRISTINA LOSANTOS

Tornar a dalt